Un mestre va acabar la trobada amb els seus deixebles dient-los:
– Recordin sempre “descalçar-se per a entrar en l'altre”.
I un dels joves es va acostar i li va preguntar:
– Mestre, què significa aquesta expressió?
Aquest li va respondre:
– Visquem l'experiència per a comprendre-la!
Van organitzar una caminada descalça i atents a les sensacions que apareixien en caminar així.
El noi immediatament va experimentar una resistència: “no volia embrutar-se”. Li resultava més segur caminar calçat, per la comoditat i el temor al rar o inesperat que aparegués. Necessitava mirar a cada pas el que tocava, estar atent al lloc on anava a posar el peu. Va advertir, com descalç podia descobrir les alternatives del terreny que trepitjava, distingir l'humit i sec de la pastura, de la terra. Va poder notar també com descalç, caminava més lentament, no usava el seu ritme habitual, sinó tractant de trepitjar suaument.
On les sabatilles havien deixat marques, el peu no les deixava. El grup va fer un alt en el camí i van compartir el registrat.
Per acabar, el Mestre va dir:
– Cada persona és un miracle de la vida, cadascun de nosaltres som un miracle de la vida. El nostre interior, el nostre cor és un lloc sagrat i el de l'altre ho és també.
El deixeble va comprendre de quantes coses de l'interior dels altres se li passaven per alt, les desconeix, no les té en compte per entrar calçat, amb la mirada posada en si mateix o dispers en múltiples coses. Després d'aquest recorregut va poder entendre clarament l'expressió del Mestre, que descalçar-se és entrar sense prejudicis, sense pre conceptes, d'una manera despullada i oberta a sentir. És entrar amb respecte, amb cura i amorosidad, sense esperar una resposta determinada, entrar sense interessos, despullat del propi calçat".
El meu propi món interior és sagrat i el de l'altre, també ho és.